actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
imatge
exposició

Les grans batalles
XESCO MERCÉ

Xesco Mercé exposa al TPK de L'Hospitalet la sèrie de pintures-collage de gran format "Les grans batalles". Del 16 de febrer al 24 de març de 2017.

 
 

Roberto Bolaño, en la monumental 2666, fa rememorar un fet (que, curiosament, passa a Barcelona) a un dels múltiples personatges (Amalfitano). Recorda el cas d’un jove que es passa les hores de guàrdia a la farmàcia on treballa llegint. Li agraden les novel·les curtes i els relats, com La metamorfosis, de Kafka; Bartleby, l’escribent, de Melville; Un cor simple, de Flaubert, o Un conte de Nadal, de Dickens. Prefereix aquests a El procés, Moby Dick, Bouvard i Pécuchet o El Club Pickwick, novel·les llargues dels mateixos autors. "Qué triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren caminos en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez".

La lectura d’aquest passatge, als passadissos semideserts d’una ala de  l’Hospital de la Vall d’Hebron, mentre operaven  la meva mare del cor, és, potser (tot i que l’he recordat un cop he acabat de pintar el darrer dels set quadres) la gènesi de tot el projecte “Les grans batalles”. Aquest projecte ha durat des de finals de 2014 fins ara, és a dir gairebé tres anys. Ben diferent de les múltiples i variades aventures creatives en les que em solo embarcar, ja siguin amb els col·legues de La Xina A.R.T. o de la Xarxa Europea Kanîbal’hopox o en solitari, que és, com diuen alguns, una condició i un destí intrínsecs a l’artista. Durant la darrera dècada he engegat o participat en uns vuit o deu projectes anuals, de mitjana. Tots ells caramullaven velocitat, enginy, oportunitat, efervescència; tots aquests requisits que semblen haver-se instal·lat al món de l’art des de les avantguardes del segle passat, empesos pel vertigen dels propis temps. En canvi, les batalles, han estat un projecte voluntàriament lent.

El repòs, la revisió calmada o la decantació espontània han estat eines companyes en tot aquest viatge creatiu. Vaig muntar un sistema d’emmagatzematge al meu taller d’Ivars d’Urgell que em permetia tenir una obra damunt de l’altra, de tal manera que podia tornar enrere movent dos o tres panells per observar o refer algun detall, si s’esqueia. He tingut les batalles molt temps penjades al mur més gran de l’estudi. Mentre he anat treballant en altres sèries o bé obres individuals, he pogut contemplar-les de reüll, amb tranquil·litat, sabent que podia tornar-hi sempre, encara que fos per tocar un detallet, canviar un petit matís o arrencar i substituir una tela sencera. Les obres (que oscil·len entre els 2 i els 2’15 metres d’alçària per 3’30 a 3’80 d’amplada) no solament han necessitat el temps estricte de factura pictòrica, o de collage. El procés d’anar recollint quadres de la brossa, dels mercats de segona mà i dels múltiples encants han estat part imprescindible de tot el procés. Així com la composició de cada fons-Tetris amb els quadres trobats o l’elaboració dels element escultòrics de fusta o plàstic que els complementen.

Els títols són bastant casuals i, per suposat intercanviables, “La batalla de l’Ebre” es podria haver titulat “El saurí i les banyistes”, per exemple. No és que m’interessin en absolut els temes bèl·lic o èpics (de fet, em repugnen ambdós), però el tema de batalla, o de baralla, entre l’artista i l’obra en la soledat dels seu taller (acompanyat, per suposat, per Monk, Bach, Sílvio Rodríguez, Patti Smith, King Crimson o qui s’escaigui) és la que m’ha fet optar per aquest títol genèric. Un segon i complementari element germinal (juntament amb l’exquisida reflexió de Bolaño d’abans) va ser un quadre que vaig veure a Varsòvia, que es titulava com el primer de la sèrie (bé, de fet, la cosa és a l’inrevés): “La batalla de Grünwald”, també coneguda com la batalla de Zalgiris, pintada en 1878 per Jan Matejko i que fa 4’25 x 9’87 metres. Una tela absolutament descomunal, amb pretensions gairebé de còmic fantàstic, referent romàntic d’unes pàtries i uns conflictes del tot aliens a mi i de cap interès artístic digne de remarcar, però que em va fascinar tal com fascinen el deliri megalòman o la contradicció en estat pur. Us recomano veure’l en directe, és una experiència místicament lisèrgica.


Per acabar, i encara que l’aclariment pot ser accessori, les set peces que conformen aquesta sèrie són ben lluny de participar de les pretensions que va tenir Dalí quan es va retirar al Portlligat tardofranquista a fer “les obres mestres que el faran passar a la història” (i va pintar una colla de bunyols grandiloqüents innecessaris, més encara tenint en compte la seva ampla i enèrgica producció juvenil). “Les grans batalles” són la meva lluita personal, ara i aquí, amb les meves dèries i el món que les envolta, i res més. Demà ja estaré fent una altra cosa. I un darrer i rellevant detall: totes les peces són reversibles, és a dir, és poden veure pel darrera. D’aquesta manera són, amb un llenguatge més informalista i matèric, alhora que conceptual, un clar reflex de la lluita que he tingut amb cadascuna d’aquests mastodonts cromàtics. Dues obres en una, tot un prodigi d’economia, aquesta misteriosa i indesxifrable ciència filosòfica que regeix aquests salvatges i fascinants temps actuals.