actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
imatge
exposició

El gato de Kirkegaard, el vino de la fiesta de San Martín y otras realidades frías
Benxamín Álvarez

del 12 de maig al 2 de juny de 2018

 
 

Deia Georges Perec que les coincidències en l’espai i el temps eren fets menys excepcionals del que es vol reconèixer. Atribuir-los la condició de “felices” (casualitats) o “nefastes” (fatalitats) era quelcom que pertocava més a la literatura que a la ciència. Ara ens trobem en una d’aquestes afortunades sinapsis: conflueixen la mostra del treball més recent de Benxamín Álvarez amb la presentació del sisè número de la nostra revista “La Conxinxina”. Aquest segon factor, titulat “La foto moguda”, ens parla de la Postveritat i té la fotografia com a convidat d’honor (sempre a mig camí entre la documentalitat pericial i l’experimentació plàstica més agosarada, endinsant-se en arriscats i aliens terrenys tecnològics). Del primer factor, el principal, amb un títol difícil de resumir, ens en parla el propi autor, Benxamín Álvarez. Ell és una de les ànimes fonamentals i més tenaces d’aquest projecte de més de vint anys que és La Xina A.R.T. i, a més de ser un immens escultor (ofici que requereix una capacitat sintètica semblant a la poesia i, alhora, una exigència física pròpia de...) sap, feliçment, descriure’ns, sense cripticismes ni faramalla autocomplaent, la seva pròpia obra, la qual cosa mai és senzilla:

“La ciència és una forma de conèixer la realitat, l’art també. La ciència pretén un coneixement objectiu. L’art no té aquesta necessitat. És subjectiu, però va molt més enllà del subjecte i també de l’objecte. L’art és interpretable, fins i tot en sentits oposats. No intenta afirmar, ni  aclarir, més aviat planteja preguntes. En el procés creatiu poden confluir diverses idees i imatges, que acaben fusionant-se, o que s’escapen, o que són un punt de partida o un pla necessari, encara que només sigui per apartar-se d’ell.

L’art ha de cercar la veritat, no copiar la realitat. Aquesta exposició es pot interpretar com una mena de proverbis visuals. Vivim en un món globalitzat, immers irremeiablement en un procés de canvi climàtic, amb els consegüents desastres ecològics fruits de la insaciable cobdícia humana. Vivim en un món en el qual la tecnologia controla gran part de la realitat, convertint-la en virtual, manipulable i controlable algorítmicament. Vivim uns temps en els quals les pantalles reemplacen la realitat, amb predomini de la mentida, la trivialitat i tot allò superflu. Possiblement, amb  aquest panorama, la ironia i l’humor siguin una manera d’enlairar-se per damunt d’aquest anecdòtica i grotesca realitat.” 

En aquest món necrocapitalista (manllevant la suggerent terminologia de la filòsofa Marina Garcés), més propens a les retropies que a aventurar-se a trenar noves possibilitats d’allò que (abans del Punk i el neoliberalisme salvatge) se’n deia “el futur”, la mirada lúcida i lúdica de Benxamín Álvarez és un regal lluminós i fresc, com un sol de forat, com la seva llum irreal i exagerada que s’obre pas entre els núvols de tempesta.