actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
imatge
exposició

A les muntanyes de la follia
Benxamín Álvarez, Marc Vilallonga i Xesco Mercé

Centre d'Art La Rectoria,
Sant Pere de Vilamajor
del 21 d'octubre al 25 de novembre de 2017
inauguració: dissabte 21 d'Octubre, a les 12h

 
 

Les relacions entre allò que anomenem Art i allò que anomenem Natura sempre han estat, etimològicament parlant, més aviat contrastades. Fins i tot hom els considera conceptes (i mots, per tant) antònims. Per sort, sempre hi ha excepcions, dissentiments o disrupcions respecte el pensament general o únic. La història de l'art és plena d'estira-i-arronses amb la mare natura, d'un fill rebel o, més adient seria dir-ne, feréstec.

Si comencem per les positives, si considerem com a tals els apropaments, potser caldria anar al principi (que alguns personalitzen en un Patinir bíblic i altres en un Petrarca muntanyenc) d'un gènere amb vocació plenament pro natural, encara que mantenidor d'una certa distància: el paisatge. Un gènere que ha estat conreat per escoles de renom (com la de Barbizon o la d'Olot) i que va ser bandera nacional artística d'alguns països, en determinades èpoques (com l'Anglaterra dels Turner i Constable o l'Holanda de Ruysdael i Hobbema). Però que, en ser un gènere hiperexplotat, aplega abominables mostres del kitsch cinegètic de tresillo o de botiga de tot a cent, al mateix sac que la mística exquisida dels quadres de Caspar David Friedrich.

Més endavant, els Impressionistes (aquella colla que s'inventà el cavallet i la capsa de pintures portàtil) o el Land Art han estat dignes representants d'aquesta posició amistosa. Més o menys en un entremig (car no és pas hostil) hi trobaríem el Naturalisme literari francès, cosí germà del realisme de Courbet o un altre Naturalisme, el científic, fàbrica de grans i no massa coneguts mestres dibuixants, com Darwin o Ramon y Cajal. Però sempre hi ha un costat fosc. Una mirada una mica més tèrbola, que veu la natura com a element terrible (de veritat, no aquella mena de fòbia de pixapins que tan bé descriu i representa Woody Allen). Aquesta línia d'exploració artística ja va ser munyida pels romàntics o pel cinema de Herzog, però, com totes les altres línies, encara hi ha molts espais en blanc als mapes per descobrir.

Benxamín Álvarez, Marc Vilallonga i Xesco Mercé són membres del col·lectiu d'artistes La Xina A.R.T. que aquest any celebra els vint anys de la seva fundació. Tornant la visita que un grup d'artistes vinculats a la Rectoria va fer, en forma d'exposició col·lectiva, al seu espai del Raval barceloní, els tres artistes han preparat una sèrie de treballs plàstics que giren al voltant de tot allò que s'ha dit paràgrafs amunt.

Han manllevat el títol a Howard Phillips Lovecraft. L'única novel·la d'aquest gran contista (un dels sant graals inabastat del cineasta Guillermo del Toro) parla d'una expedició científica a l'Antàrtida, que no troba pas les respostes biològiques ni geològiques que esperava. No seria gens desassenyat afirmar que l'escriptor podia haver conegut, en la seva estada a Nova York, l'obra estranyament terrible i magnètica del seu paisà Frederich Edwin Church, un paisatgista del segle XIX que va copsar, sobretot en els seus quadres boreals i polars, tota "la ferotge enormitat de la creació" (Melville dixit).

La Rectoria, un espai d'art contemporani a tocar de la falda del Montseny (el títol irònic venia costa avall), és el lloc idoni per reflexionar i gaudir dels dos conceptes que han generat tota aquesta parrafada.


Las relaciones entre lo que llamamos Arte y lo que llamamos Naturaleza siempre han sido, etimológicamente hablando, más bien contrastadas. Incluso se los considera conceptos (y palabras, por tanto) antónimos. Por suerte, siempre hay excepciones, disensos o disrupciones respecto el pensamiento general o único. La historia del arte está llena de tira y aflojas con la madre naturaleza, de un hijo rebelde o, más adecuado sería llamarlo, salvaje.

Si empezamos por las positivas, si consideramos como tales los acercamientos, quizás habría que ir al principio (que algunos personalizan en un Patinir bíblico y otros en un Petrarca montañero) de un género con vocación plenamente pro natural, aunque mantenedor de una cierta distancia: el paisaje. Un género que ha sido cultivado por escuelas de renombre (como la de Barbizon o la de Olot) y que fue bandera nacional artística de algunos países, en determinadas épocas (como la Inglaterra de los Turner y Constable o la Holanda de Ruysdael y Hobbema). Pero que, al ser un género híper explotado, reúne abominables muestras del kitsch cinegético de tresillo o de tienda de todo a cien, en el mismo saco que la mística exquisita de los cuadros de Caspar David Friedrich.

Más adelante, los Impresionistas (aquel grupo que se inventó el caballete y la caja de pinturas portátil) o el Land Art han sido dignos representantes de esta posición amistosa. Más o menos en medio (ya que no es del todo hostil) encontraríamos el Naturalismo literario francés, primo hermano del realismo de Courbet u otro Naturalismo, el científico, fábrica de grandes y no demasiado conocidos maestros dibujantes, como Darwin o Ramón y Cajal. Pero siempre hay un lado oscuro. Una mirada un poco más turbia que ve la naturaleza como elemento terrible (de verdad, no esa especie de fobia de urbanita que tan bien describe y representa Woody Allen). Esta línea de exploración artística ya fue ordeño por los románticos o el cine de Herzog, pero, como todas las demás líneas, todavía hay muchos espacios en blanco en los mapas por descubrir.

Benxamín Álvarez, Marc Vilallonga y Xesco Mercé son miembros del colectivo de artistas La Xina A.R.T. que este año celebra los veinte años de su fundación. Devolviendo la visita que un grupo de artistas vinculados a La Rectoria hizo, en forma de exposición colectiva, en su espacio del Raval barcelonés, los tres artistas han preparado una serie de trabajos plásticos que giran alrededor de todo lo que se ha dicho párrafos arriba.

Han tomado el título a Howard Phillips Lovecraft. La única novela de este gran cuentista (uno de los Griales inalcanzados del cineasta Guillermo del Toro) habla de una expedición científica a la Antártida, que no encuentra las respuestas biológicas ni geológicas que esperaba. No sería nada descabellado afirmar que el escritor podía haber conocido, en su estancia en Nueva York, la obra extrañamente terrible y magnética de su paisano Frederich Edwin Church, un paisajista del siglo XIX que captar, sobre todo en sus cuadros boreales y polares, toda "la feroz enormidad de la creación" (Melville dixit).

La Rectoria, un espacio de arte contemporáneo junto a la falda del Montseny (el título irónico venía cuesta abajo), es el lugar idóneo para reflexionar y disfrutar de los dos conceptos que han generado toda esta parrafada.