actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
imatge
exposició

Homo homini lupus est o Diana pescadora
Marc Vilallonga

del 25 de maig al 29 de juny de 2019

 
 

Marc Vilallonga torna a la que és casa seva, La Xina A.R.T., per oferir-nos una de les seves propostes, pel cap baix, inquietants. Mestre de la fotografia manipulada per ordinador, empra les imatges que tots hem convingut a catalogar com a "reals" per impregnar-les de tan suggeridors com terribles nous significats. Imatges que podríem adscriure a fotografia (o, per extensió, a pintura) de gènere (paisatges, interiors), potser en al seva més radical quotidianitat (un marge d'un camí o una cuina endèmicament malendreçada). És aquest punt: allò familiar, domèstic, gairebé obvi, el punt de partida per construir un univers que ens descol·loca, tal com han fet, en mitjans i temps diversos, per exemple, autors com Kafka, Jazihiro Ozu o Vermeer de Delft.

Si haguéssim de rendir-vos a la tendència imperant de nomenclaturitzar i taxonomitzar quelcom tan inabastablement i preciosament complex com és el fet creador, podríem definir l'obra de Marc Vilallonga, i en particular, la que ens presenta a "Homo homini lupus est o Diana pescadora", com a pertanyent al "Hiper Irrealisme". Una supra irrealitat que ens convida a remirar de reüll el nostre entorn més immediat (aquella mena d'entelèquia de moda que en diem "la nostra zona de confort"), ja sigui físic com social. Car l'autor treballa amb material sensible "de rabiosa actualitat", política, social i, fins i tot, tal com ja ha fet en altres exposicions, esportiva, arriscant-se a trepitjar un terreny força inestable, ja que ambdós, art i esport, han estat, sovint, els dos components imprescindibles per formar un oxímoron exemplar).

En uns temps que empenyen a prendre partit dualista, amb una constant arenga prèvia a la gran batalla, en els quals és fàcil caure en el simplisme pamfletari o en l'exabrupte més atàvic, Marc Vilallonga (la qual cosa ja és una mena de constant en el seu treball) sap situar-se i mostrar-nos una nova panoràmica del tot, des d'una òptica propera a la ironia (no a l'humor infantil i gros predominant), propera a la reflexió i al dubte (no a la manca d'autocrítica gairebé obligatòria que s'estila) i, sobretot, ens ho fa amb unes imatges que caramullen quelcom imprescindible, esperançador i rar: bellesa.