actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð

imatge

exposició

Còrpora / XY
Francesc Roig - Antonio Luque

del 21 de setembre al 19 d'octubre de 2019

 
 

CÒRPORA de FRANCESC ROIG i XY d'ANTONIO LUQUE són dues exposicions que coincideixen en el temps i l'espai a LA XINA A.R.T.

Francesc Roig - Corpora.


CÒRPORA / Francesc Roig

He viscut el procés de creació de les peces que conformen "còrpora"; com s'anaven desenvolupant cadascuna d'elles, el descobriment o retrobament amb els materials, les relacions d'equilibri, les tensions, els elements recurrents, els missatges tancats, la poètica pictòrica.

Hi ha una emoció circumspecta en l'obra de Francesc Roig que impregna l'aire circumdant de cada obra, donant una narrativitat al conjunt on és molt difícil mantenir-nos aliens; evocació voluptuosa i carnal del jo i l'altre, sense artificis, mínima i colpidora que ens penetra, apropant-nos a un punt de no retorn, vertigen, llum i túnel.

Davant "còrpora" ens convertim en ombres de voyeurs caminant per un umbracle, trobant entre palmes i falgueres fragments de cossos que ens conviden a penetrar en l'espessor controlada de l'hivernacle. Més enllà, la ciutat segueix respirant forçada, tísica.

Antonio Luque



Antonio Luque - XY .


Els homes dels mil cossos i els seus efectes en el fluir dels dies.
XY (Double Glicht i Màquines)


A "XY", intento meditar sobre la masculinitat fora del món del patriarcat, considerant les peces com una obra de gènere, creant una estructura a través d'uns entorns suggeridors, que ens transporten al propi fet LGTBI, evitant el explícit i estructurant les diferents sensacions que es produeixen al seu visionat.

"Double Glitch" (24 impressions dobles en paper japonès DIN4 i 2 llibretes). A "Double Glitch" em remeto a la facilitat que tenim els humans per crear, a partir d'algunes imatges més o menys suggeridors una història que bé ens sigui propícia o, ens sigui fàcil adaptar-la al nostre bagatge cultural. Podem estar segurs que el que veiem és el que la nostra ment està processant? O, ¿hem desxifrat un missatge totalment erroni?

"Màquines" (Video 33 '21'). Homes diferents realitzant els mateixos moviments, superposats, alentits. 33 bucles de moviments repetitius, enllaçats. "Màquines" és un exercici poètic sobre el que és el nostre cos, les nostres sensacions, la repetició dels nostres gestos, del nostre dia a dia.

Antonio Luque



Sempre sorprenen els fotogrames congelats d'una pel·lícula, perquè la funció del cinema és la narració en el transcurs del temps. Les instantànies preses de la ficció fílmica ens fan dubtar del tipus de "mitjà" que ha triat l'artista per presentar la seva obra. Però el millor de tot, és descobrir la intensitat visual i poètica que s'oculta en la atemporalitat. Ens deixa d'interessar el que esdevé ara i el que ve després. La imatge estàtica ens convida a utilitzar la contemplació a la nostra manera: molt, poc o gens. És el temps manipulat per l'espectador per sentir una emoció única i personal.

El fotograma reutilitzat i aïllat rebutja el suport narratiu del cinema tradicional, i recorre als recursos formals experimentals, tan habituals en la dècada dels 60 i 70 del segle passat: canvis de velocitat, dobles o múltiples accions, salts d'escala, muntatges a base d'inserits, plànols sorprenents i inesperats, plànols desenfocats, jocs visuals, etc. Imatges obsessives i lúdiques que expressen la ficció de la realitat i dels pactes socials, i en definitiva, les infinites possibilitats de les imatges que mostren les mil cares dels símbols socials i polítics que existeixen i han d'existir, tot i els paràmetres totalitaris impostos sobre la vida i les relacions entre els cossos.

En la dècada de 1970 el cinema pornogràfic era un tema recurrent en alguns assajos intel·lectuals, per la seva tendència a l'experiment visual, i la recerca d'alguns directors de dotar a aquest gènere cinematogràfic de cert acabat artístic. Moltes vegades, es buscava una certa narrativa abans d'arribar a la tensió sexual, que és el mateix que esdevé en qualsevol pel·lícula que contingui escenes de sexe, sigui del gènere que sigui. La dècada no va arribar mai tan lluny en l'experiment exquisit d'alguns videoclips, com el dirigit per Jonas Ackerlund el 1998 per a The Prodigy, que en 22 segons i 29 plans, realitza una sèrie de transicions amb càmera subjectiva d'allò més experimental sobre els cossos dels amants (heterosexuals), on per descomptat, totes les imatges estan centrades en el cos de la dona. Tampoc la pornografia "setantera" gaudia dels alts pressupostos de la indústria musical, i molt menys quan els protagonistes trencaven les barreres de les relacions de gènere establertes.

En l'època on tot és "post" d'alguna cosa, s'aprèn de tot i s'inclou tot. Tot l'art actual beu de les fonts de la cultura dels seixanta i setanta del segle XX.

Els fotogrames utilitzats en "Double Glitch" són la majoria de films pornogràfics de la dècada dels setanta amb un acabat molt casolà, cosa que ajuda a dotar-los visualment d'un "aura" experimental. Les imatges són presentades en una instal·lació volàtil sobre un paper que denota fragilitat. Aquesta posada en escena transmet el concepte de la sexualitat sense el paper de dominador i dominat implícit en les relacions heterosexuals. Són homes que estimen a altres homes en un món d'iguals. No hi ha imatges de sexe explícit, però respiren un erotisme que transcendeix als cossos, per l'entorn nocturn on es troben, i que posseeix tots els codis simbòlics de la ciutat del "film noir", amb els seus carrerons mal il·luminats com a espais de transgressió .

Les dues peces beuen dels codis visuals del cinema. Són sobretot en la forma, un exercici de muntatge poc convencional. D'una banda "Double Glitch", et convida a fer un recorregut a través de la sobreabundància de fotogrames, per entrar en aquesta atmosfera asfixiant i oculta de les imatges, que no han perdut, malgrat la seva fragmentació, una certa narrativa cinematogràfica. De l'altra, "Màquines" al·ludeix a la mecànica de l'edició del vídeo i a la dels moviments dels seus protagonistes. 33 minuts i 21 segons de les imatges d'homes que realitzen gestos intranscendents i rutinaris, que igual que la màquina embogida que representen, persistiran fins al final del temps, o fins que et cansis de mirar-los o caiguis irremeiablement extasiat en el bucle de la repetició.

Lídia Porcar